De sud a nord
Dissabte a les 7 del matí agarràrem l'autobús per viatjar fins l'acte final del Correllengua 2007 a l'altra punta del territori catalanoparlant, Perpinyà.
Qui m'havia de dir que el meu territori tenia tant d'abast geogràfic? 8 hores per poder arribar fins la Catalunya Nord, temps per xerrar, dormir i avorrir-se (sobretot).
Se'ns va fer una breu introducció al territori al qual ens adreçàvem, fent-nos conscients de la situació nacional i cultural de la ciutat i de quins lemes podiem, i quins no, dir ("No volem ser un departament de França, no volem ser un país ocupat..") per ser respectuosos amb la gent, cosa molt important perquè hom sol anar a manifestacions d'altres territoris pensant-se que són com el seu propi.
Només arribar es va fer present la xerrada que ens havien donat, tot allò era molt folklòric. Per un ultra-patriota podia ser encoratjador perquè la gran majoria de tendes entremesclaven la paraula "català" en algun lloc (llibreria catalana, menjars catalans - en francés, però) i les quatribarrades estaven presents 2 vegades per carrer. Per altra banda, per algú que sobreposa la llengua (la cultura i el territori també, però no és este cas) no era tan grat.. qualsevol persona que escoltaves parlant català venia de fora a la manifestació i només en una ocasió vaig poder parlar en català, de casualitat i a un bar perdut de la ciutat, amb algú que no haguera acudit al Correllengua (i per què no dir-ho? Em vaig sentir germà quan em va preguntar "a València també s'hi parla català?").
El sentiment nacional no existeix, es té una mena d'orgull regional, on es resalten les diferències i els agrada dir que són catalans però sense entrar en recuperacions linguístiques ni culturals ni, molt menys, d'entendre's a ells mateixos com a part dels Països Catalans (ni política, ni culturalment).
El folklorisme que allí hi ha juga un paper d'espasa de doble fil, per una banda manté certs trets diferencials (repetisc, més que res la paraula "català" i la quatribarrada) però per altra banda desactiva les lluites nacionals (i ací està el problema) d'un poble diferenciat. Ens hauriem de preguntar si ha sigut bo arribar fins aquest punt. No sé la resposta, sincerament, perquè no sé què hauria sigut de la Catalunya Nord si no s'haguéren refugiat en eixos aspectes, potser ara no quedaria res, o potser sí.. no ho sé.
Els Angelets de la Terra (com si foren Maulets), Agasalla i els col.lectius polítics conscienciats (CDC, ERC i UNC) d'allí tenen les seues pròpies lluites locals, i el lema triat era "No a Vauban a la Unesco" (Vauban va ser la fortificació des de la qual França oprimia el poble català de la zona, i pretenen acollir-lo com a Patrimoni de la Humanitat de la Unesco, intentant oblidar el seu passat repressor).
Com ja he dit, sempre he pensat que al País Valencià fem molta més feina que al Principat, proporcionalment a la gent que som, i sent honestos s'ha de dir que a la Catalunya Nord es fa una feina molt més dura i constant que la que ací podem imaginar, també proporcionalment per la gent que són. Les meues sinceres felicitacions per tota esta gent i la confiança en que així continuen treballant.
Em va sobtar el que em va dir una nord catalana a l'autobús (que estava a València i aprofitava el bus per tornar a Perpinyà) i és que feia 50 anys allí es parlava català, més o menys, en la mateixa proporció que al País Valencià, però que arran del patriotisme nacional francés la població va començar a prendre vergonya de parlar català i no ensenyar la llengua als seus fills (us sona la història, valencianes i valencians?) i que, al pas que anem, si el País Valencià no fa res per canviar-ho, en 50 anys podem arribar als mateixos límits que ells.
Prou desolador per una banda però que també serveix per encendre la flama de que cal fer, fer, fer i fer.
Qui m'havia de dir que el meu territori tenia tant d'abast geogràfic? 8 hores per poder arribar fins la Catalunya Nord, temps per xerrar, dormir i avorrir-se (sobretot).
Se'ns va fer una breu introducció al territori al qual ens adreçàvem, fent-nos conscients de la situació nacional i cultural de la ciutat i de quins lemes podiem, i quins no, dir ("No volem ser un departament de França, no volem ser un país ocupat..") per ser respectuosos amb la gent, cosa molt important perquè hom sol anar a manifestacions d'altres territoris pensant-se que són com el seu propi.
Només arribar es va fer present la xerrada que ens havien donat, tot allò era molt folklòric. Per un ultra-patriota podia ser encoratjador perquè la gran majoria de tendes entremesclaven la paraula "català" en algun lloc (llibreria catalana, menjars catalans - en francés, però) i les quatribarrades estaven presents 2 vegades per carrer. Per altra banda, per algú que sobreposa la llengua (la cultura i el territori també, però no és este cas) no era tan grat.. qualsevol persona que escoltaves parlant català venia de fora a la manifestació i només en una ocasió vaig poder parlar en català, de casualitat i a un bar perdut de la ciutat, amb algú que no haguera acudit al Correllengua (i per què no dir-ho? Em vaig sentir germà quan em va preguntar "a València també s'hi parla català?").
El sentiment nacional no existeix, es té una mena d'orgull regional, on es resalten les diferències i els agrada dir que són catalans però sense entrar en recuperacions linguístiques ni culturals ni, molt menys, d'entendre's a ells mateixos com a part dels Països Catalans (ni política, ni culturalment).
El folklorisme que allí hi ha juga un paper d'espasa de doble fil, per una banda manté certs trets diferencials (repetisc, més que res la paraula "català" i la quatribarrada) però per altra banda desactiva les lluites nacionals (i ací està el problema) d'un poble diferenciat. Ens hauriem de preguntar si ha sigut bo arribar fins aquest punt. No sé la resposta, sincerament, perquè no sé què hauria sigut de la Catalunya Nord si no s'haguéren refugiat en eixos aspectes, potser ara no quedaria res, o potser sí.. no ho sé.
Els Angelets de la Terra (com si foren Maulets), Agasalla i els col.lectius polítics conscienciats (CDC, ERC i UNC) d'allí tenen les seues pròpies lluites locals, i el lema triat era "No a Vauban a la Unesco" (Vauban va ser la fortificació des de la qual França oprimia el poble català de la zona, i pretenen acollir-lo com a Patrimoni de la Humanitat de la Unesco, intentant oblidar el seu passat repressor).
Com ja he dit, sempre he pensat que al País Valencià fem molta més feina que al Principat, proporcionalment a la gent que som, i sent honestos s'ha de dir que a la Catalunya Nord es fa una feina molt més dura i constant que la que ací podem imaginar, també proporcionalment per la gent que són. Les meues sinceres felicitacions per tota esta gent i la confiança en que així continuen treballant.
Em va sobtar el que em va dir una nord catalana a l'autobús (que estava a València i aprofitava el bus per tornar a Perpinyà) i és que feia 50 anys allí es parlava català, més o menys, en la mateixa proporció que al País Valencià, però que arran del patriotisme nacional francés la població va començar a prendre vergonya de parlar català i no ensenyar la llengua als seus fills (us sona la història, valencianes i valencians?) i que, al pas que anem, si el País Valencià no fa res per canviar-ho, en 50 anys podem arribar als mateixos límits que ells.
Prou desolador per una banda però que també serveix per encendre la flama de que cal fer, fer, fer i fer.
0 comentaris:
Publica un comentari