Bé, tinc el braç dret trencat i no puc escriure, així que copiaré un intent d'escrit que vaig fer fa 2 mesos.
Als moments nuls posares paraules buides,
del trencament de la teua dignitat feres punts negres,
et convertires en una veu callada que s'amaga de la por.
Competires amb la valentia i et guanyà la partida un dia i un altre,
mesclares dolor i impotència que t'impediren alçar la veu,
vas ser una gran veu sense possibilitat d'expresar-se.
Poc a poc et forjares un camí de negació a tu mateixa,
buscares mil i un motius per oblidar-ho i deixar-ho córrer,
però els camins forjats sobre l'abandó de la dignitat són inestables i indecents
i et retornen sempre al punt de partida, la ràbia.
De sobte, al pas dels anys, tens un somni... que et desvetlla a mitjanit..
extranys sentiments se't confonen, sentiments que no entens.
Els preguntes que què volen, però no contesten.
Els preguntes que per què no et deixen en pau,
i et responen amb un "ja ho saps..".
De nou aquells records que t'aturmentaven tornen a visitar-te,
no saps com ni per què però sents el mon al terra,
aquelles persones, aquell moment, aquell abús comés..
"Qui eres?"-Preguntes, "QUI ERES?"
"DEIXA'M EN PAU, NO VULL RECORDAR! NO PUC! NO PUC!!!"-Et dius una i altra vegada.
Es fa el silenci.. al pas d'uns minuts renaix una nova veu que diu:
"ja no pots guardar-me més, alça't i desafia la injustícia.."
Caus rodada i et desmaies,
la nit passa convulsa,
en una mateixa sala veus lluitar la teua dignitat i la teua por,
d'ahí no recordes res més..
Al matí estàs cansada,
tardes un bon temps entre distingir si encara somnïes o ja estàs desperta.
Al passar uns segons recobres la realitat
..et sents rara, quina sensació és eixa que tens?
El cor et batega molt apressa, sents energia dins teua.. massa energia.
Una expressió de desafiament que tens a la cara i no pots llevar-te.
Els punys tancats que apretes fortament i no saps per què.
Sensació de seguretat plena, després de tant de temps.
Els llavis se t'obrin sols.. emets un xicotet so, que de primeres no entens.
No pots evitar-ho, el so torna a eixir i es fa cada vegada més fort,
acabes clamant, cridant amb ànsia,
violentada de ràbia, sentint-te forta!
Et calmes, intentes retornar al mon, però continues amb la mateixa seguretat..
tornes a emetre el so, aquesta vegada amb claredat,
ho tens clar i ho tornes a repetir..
..venjança.
...camins que se t'obrin, que t'omplin,
amb un sol clam: mai més el silenci..
3 comentaris:
És molt bo el text, Marc!
Una abraçada.
aquí una raconaire!
genial l'escrit! M'agrada la força que té i sobretot el final :)
ànims per allò del braç!
Hei Marc, ja serà hora que comences també la teua reabilitació bloguera!!!
Salut i a recuperar-se
Publica un comentari