Perquè tots tenim un pare que estimem, i més si comparteix la convicció de que les coses es poden millorar, tant social com nacionalment. Mon pare és d'aquesta gent que, tot i jo trobar erroni, et diu que és del PSPV, mai del PSOE.
Malgrat haver agarrat un camí que no coincidim, i basar el seguent article (que ara enganxaré) entorn al seu partit, no tinc res a afegir ni criticar sobre el seu anàlisi.
(Als de Carcaixent vos interessarà)
El futur del PSD
Vicent Xelvi i Clar
AL final, en política, com en tot, els valors, les conviccions i les idees clares, són més importants que qualsevol altra cosa.
Vencedors són aquells que no vacil·len, que tenen una coherència en la seua trajectòria personal, que no juguen amb l'electorat i, sobretot, que són fidels a les seues idees. No hi ha gens pitjor que un polític que pensa que les ideologies han mort, que tot depèn de per on bufa el vent, que el relativisme és absolut. A curt termini, potser et puguen enganyar, però amb el pas del temps, al final acabem coneixent a tots Per què han desaparegut del mapa polític els PSD? Perquè ni tenen ideologia ni futur. Perquè els seus supòsits dirigents, desgraciadament, des de fa temps s'han venut al tot val i a la conya ideològica basat en el clientelismo i la subvenció. Bé siga en prebendes econòmiques, bé siga en prebendes laborals, sense embuts. Una pena.
Què ha passat a Carcaixent amb aquest tros de futur polític que es cridava AMPARO LOZANO i els seus defensors? Doncs el mateix.
Alguns des de fa bastants mesos, destacàvem que aquest era un projecte construït amb paper de fumar banyat. Un grup de intelectualoides procedents de l'esquerra cavernaria, altres ex marxistes transformats en neoliberals de nou encuny, bufons variats que es van decidir a impulsar un partit polític per a convèncer-nos que el socialisme, la seua particular forma d'entendre'l, sempre amb utilització prèvia dels pronoms possessius, estava perseguit a Carcaixent (jua, jua, jua) i que el PSPV-PSOE que milite, en el qual es practica la democràcia majoritària, s'havia venut a no se sap quins interessos espúreos.
Perquè, com pot apreciar-se nítidament, qui subscriu ha exercit els seus drets com militant socialista, preparant una estratègia de futur, ajudant a la candidata que va resultar triada en una assemblea local del PSPV-PSOE i, finalment, com ja estava previst fa quatre anys, una vegada “netejat el partit a Carcaixent” havia de deixar que les persones que triàrem continuaren el seu camí.
Només lament que queden encara, com militants, uns quants que haurien d'estar en el PP, per la seua personal vinculació amb l'Ajuntament, amb el seu treball en l'Ajuntament o, senzillament, perquè mai hagueren d'estar en el PSPV.
En Carcaixent, els propulsores del PSD es van quedar en un segon terme i van deixar pas a un grup de gent que, amb il·lusió i convenientment enganyats, van tenir una estupenda proclama electoral: TOTS CONTRA EL PSPV i … van desaparèixer.
És tan vergonyosa la participació política dels promotors del PSD que, sense cap rubor, mantenien la doble condició de militància en el PSPV i devots dirigents organitzadors de PSD’s.
El que més em va sorprendre era el seu programa: CONTRA DASCA per… i, després vaig constatar que, en molts temes eren, segons el meu criteri, uns irresponsables polítics perillosos. Han passat les municipals per al mig, i el globus de PSD a Carcaixent ha punxat.
En el PSPV de Carcaixent es va acabar el de les crisis internes, les acusacions a Xelvi d'impulsar la candidatura de DASCA, les diferències ideològiques i un ficar por que sabem com acaba: VOTANT EN L'ASSEMBLEA ELS MILITANTS.
Els intelectualoides, mentrestant han escorregut l'embalum i on van dir Diego diuen “El meu on es troba?”. I és que, sense criteris i amb mentides no s'arriba a cap lloc.
dissabte 23 de juny de 2007
divendres 22 de juny de 2007
El dia de l'orgull LGTB
Demà, 23 de Juny es cel.lebra a València la ja tradicional manifestació en defensa dels drets de les lesbianes, els gais, els/les transsexuals i els/les bisexuals.
Tot i ser una data de reivindicació, la búsqueda de la normalització d'una opció sexual s'ha convertit en reafermar la diferència, fins el punt en que es veu paradoxal que algú que busca que tothom el veja com una persona normal utilitza l'exaltació extrema de la diferència per demanar-ho. Incoherent.
Per poder convéncer algú de que eres igual que ell has de mostrar-te com una persona amb comportaments socials tan habituals com el de tothom, simplement amb una sexualitat diferent.
En fí, directament ho dic, estic en contra de que el dia de l'Orgull LGTB consistisca en desfilades d'escenaris on els assistents es mostren com persones no-normals, doncs com demanes que entenguen que no eres una persona diferent si mostres uns hàbits totalment diferents als de la resta de la societat.
No es tracta de l'opció sexual, que és legítima, sinó el fet de que es mostre una cara que res té a vore amb ser homosexual, gai, bisexual o transsexual. La defensa de la igualtat es demana mostrant la diferència? Jo no ho entenc.
Mire amb mals ulls aquesta gent que es vesteix amb uns trages que no utilitza la resta de l'any, i que té un comportament que només fa una vegada cada 365 dies... collons, vols que t'accepten amb normalitat? Sigues normal!
Sé que no sóc l'únic que ho pensa, que està malament enfocada la manifestació, doncs ja no és tal, sinó que és una desfilada i pareix un carnaval. Ser homosexual és vestir de motero, de dimoni o de conilleta playboy i cridar pel carrer? Des de quan? Ser homosexual és ser homosexual, res més.
Doncs això, que jo vaig a eixes manifestacions per convicció, però realment pense que com es du a terme, serveix de ben poc.
http://www.youtube.com/watch?v=55xSIdDdVQw
dimarts 19 de juny de 2007
Més moderació? No, gràcies
L'estructura d'aquest comentari és: primer un article d'un membre d'UDPV (Unió Democràtica del Poble Valencià), i després la meua opinió al respecte.
On està el valencianisme de centre?
Les setmanes posteriors a la celebració d'unes eleccions deurien ser un moment propici per a la reflexió política al voltant del resultat de les urnes. Lamentablement, moltes vegades l´anàlisi no es produïx, i els partits preferixen menysprear l´electorat si els resultats els han sigut adversos. Conforme ha assenyalat Joan Ribó, «en democràcia, qüestionar la decisió sobirana dels electors, entre la qual està la de no participar, no és precisament un bon camí. Ans el contrari, és començar a caminar pel camí d´actituds que duen a pràctiques poc o gens democràtiques com és, per exemple, les tristes i escandaloses experiències de reeducació ocorregudes en alguns països».
Jo voldria aportar alguna reflexió especialment referida al nacionalisme valencià, des de la identificació amb tots aquells per als quals el País Valencià/Regne de València/Comunitat Valenciana és «l´àmbit principal de lleialtat política» (Joan Francesc Mira). I la primera constatació que vull fer és que m´alegre molt que en el Parlament valencià hi hagen dos diputats del Bloc. Especialment m´alegre per Enric Morera, amb el qual compartisc amistat i inquietuds des de l´època en què militàvem en el Partit Nacionalista del País Valencià de Paco Burguera. M´hauria agradat que el Bloc haguera comparegut a soles a les urnes i no en coalició amb Esquerra Unida. Pense que haguera pogut reeixir en la tendència ascendent que havia mostrat en els comicis del 1999 (4,6%) i del 2003 (4,8%). Mai no ho podrem saber. El fet és que el Bloc, de la mà del Compromís, ha arribat a les Corts Valencianes. L´executiva del Bloc s´ha afanyat a dir que respectaran les clàusules del pacte de la coalició electoral, pel que fa a les seues actuacions parlamentàries. La paraula donada és complirà tret, òbviament, que s´incomplisquen els deures recíprocs o que les forces de la coalició decidisquen de mutu acord una altra cosa.
En les eleccions locals, el Bloc, encara que ha perdut vots, trau prop de tres-cents regidors. Que el Bloc no minve en regidors no és una mala notícia, però sí que ho és que s´haja frenat la tendència ascendent que tenia. Enric Morera en el seu blog diu que els nacionalistes no han de caure en l´autoflagelació -i té raó-, però caldria afegir també que no hauria de caure en el cofoisme. Que, a excepció del PP, el Bloc ha sigut el partit que ha eixit més ben parat, no ho dubta ningú. Però caldria fer números i orientar l´acció del partit de cara al 2011. Repetir la fórmula de Compromís suposa perfilar-se com el soci electoral del partit situat més a l´esquerra de tots els de l´arc parlamentari espanyol. És una opció. Ara bé, això implica situar-se en un espai amb perspectives de creixement molt reduïdes.
Les enquestes d´autoubicació política dels valencians assenyalen que el 41% de l´electorat s´identifica amb el centre, el 14% amb el centre-esquerra i el 5% amb el centre-dreta (RVEA, juny 2004). És a dir, el pastís electoral se situa entre el PP i el PSOE. A eixes dades cal afegir dos motius que poden fer especialment atractiu el camí cap al centre: l´existència d´una sensibilitat favorable a un tercer partit entre PP i PSOE, i la pràctica desaparició d´UV.
En el context de polarització política que viu Espanya ja s´han alçat múltiples veus que reclamen també la necessitat d´un partit de centre, a l´estil del que representa CiU. Josep Antoni Duran i Lleida, en la seua carta setmanal, preguntava: «On és el Bayrou espanyol?». Hi ha un contingent de gent que està farta del bipartidisme PP-PSOE i que podria mostrar-se receptiva a una tercera força entre els dos grans. Alhora, en la situació política valenciana s´ha produït un buit per la pràctica desaparició d´Unió Valenciana, un partit que volia situar-se en l´espai de centre valencianista.
Per a poder ocupar eixe espai central, caldrà que el Bloc modere el seu discurs social i nacional. Una moderació que, quan ha volgut -com en el tema de la llengua-, ha sabut fer de manera exemplar: l´ús sense complexos del nom de valencià o l´actitud sempre favorable i respectuosa envers l´AVL. A la moderació en el discurs caldria afegir una estratègia destinada a sumar gent al seu projecte. Especialment caldria incorporar a aquelles persones sincerament valencianistes del valencianisme tricolor que s´han quedat sense referent polític. L´acadèmic Àngel Calpe, des de les planes del diari Levante-EMV, va fer una crida al món cultural secessionista per tal que s´incorporara al consens que representa l´AVL. Una crida similar, en clau política, hauria de fer el Bloc.
La tasca no és gens fàcil. L´aposta per recuperar el camí cap al centre polític pot causar problemes interns a l´organització. El Bloc té, a més, d´ací uns mesos, un entrebanc difícil de salvar en les generals del 2008. Però crec que, a mig termini, en l´horitzó del 2011, els guanys poden ser més que les pèrdues, i mereix la pena començar a treballar en eixa línia des d´ara mateix. Si el Bloc renuncia a fer-ho, deixarà el camí obert a que altres ho facen. Potser calga també espentar el Bloc des de fora perquè s´anime a mamprendre el viatge al centre. En qualsevol cas, no estaria gens malament intentar que quallara un projecte valencianista de centre.
(A continuació el meu comentari al respecte)
La moderació contínua no és una arma per buscar la diferenciació del bipartidisme PP-PSOE, sinó el contrari.
El BLOC ja ha moderat el seu llenguatge el suficient, ha acceptat la realitat social del País Valencià i ha entés que el nacionalisme català és una cosa per al futur, que ara toca fer valencianisme i punt.
Dit això, què suposa moderar més el llenguatge? Deixar de dir País Valencià? Deixar de considerar-se d'esquerres? No intervindre en questions de la unitat de la llengua? I això a què ens duria?
Ahir moderàrem el llenguatge per atraure valencianistes, hui ens demanen que el tornem a moderar i demà, que ho hauriem de tornar a fer, què seriem? Seriem una alternativa al Partit Popular i el Partit Socialista? No ho crec, perquè allò que ens diferència ara mateix és precisament el que ens demana l'article que moderem.
Hi hauria una opció de fer un partit únicament de centre, però no valencianista. El BLOC ja aglutina sectors, minoritaris però existents, del nacionalisme liberal, així com el de centre. Aquella gent d'UV que se n'adone de l'error en el que estaven al cebar-se en l'anti-catalanisme més que amb el valencianisme vindran al BLOC sense problemes. No perquè ens consideràrem de centre, sinó perquè som valencianistes, com ells.
D'altra banda, un partit entre el PP i el PSOE no és el centre, doncs el PSOE no és d'esquerres, simplement diu ser-ho. Ser de centre seria dur el mateix discurs que el PSOE en matèria social, cosa que jo, com a socialdemòcrata, no puc acceptar.
Per a mi no és nacionalisme sense importar-nos l'economia, doncs jo entenc el benestar de la meua societat com una forma de fer independència, per això no em puc considerar de centre.
Moderar i moderar no és una solució, tot té límits. I moderar fins el punt de convertir-nos en un tercer partit entre el PP i el PSOE on votaran els descontents amb la seua política però no convençuts amb la nostra ideologia, malgrat haver-nos votat perquè renunciàrem a parlar d'ella, no és una questió viable.
Estic d'acord en integrar gent d'UV que recapacite, però no a base de perdre la ideologia del partit.
Saps què seria això? Un reflex de la trilogia de Ferran Torrent, i per a tindre un partit així, no gràcies.
...Qui perd els orígens, perd la identitat...
On està el valencianisme de centre?
Les setmanes posteriors a la celebració d'unes eleccions deurien ser un moment propici per a la reflexió política al voltant del resultat de les urnes. Lamentablement, moltes vegades l´anàlisi no es produïx, i els partits preferixen menysprear l´electorat si els resultats els han sigut adversos. Conforme ha assenyalat Joan Ribó, «en democràcia, qüestionar la decisió sobirana dels electors, entre la qual està la de no participar, no és precisament un bon camí. Ans el contrari, és començar a caminar pel camí d´actituds que duen a pràctiques poc o gens democràtiques com és, per exemple, les tristes i escandaloses experiències de reeducació ocorregudes en alguns països».
Jo voldria aportar alguna reflexió especialment referida al nacionalisme valencià, des de la identificació amb tots aquells per als quals el País Valencià/Regne de València/Comunitat Valenciana és «l´àmbit principal de lleialtat política» (Joan Francesc Mira). I la primera constatació que vull fer és que m´alegre molt que en el Parlament valencià hi hagen dos diputats del Bloc. Especialment m´alegre per Enric Morera, amb el qual compartisc amistat i inquietuds des de l´època en què militàvem en el Partit Nacionalista del País Valencià de Paco Burguera. M´hauria agradat que el Bloc haguera comparegut a soles a les urnes i no en coalició amb Esquerra Unida. Pense que haguera pogut reeixir en la tendència ascendent que havia mostrat en els comicis del 1999 (4,6%) i del 2003 (4,8%). Mai no ho podrem saber. El fet és que el Bloc, de la mà del Compromís, ha arribat a les Corts Valencianes. L´executiva del Bloc s´ha afanyat a dir que respectaran les clàusules del pacte de la coalició electoral, pel que fa a les seues actuacions parlamentàries. La paraula donada és complirà tret, òbviament, que s´incomplisquen els deures recíprocs o que les forces de la coalició decidisquen de mutu acord una altra cosa.
En les eleccions locals, el Bloc, encara que ha perdut vots, trau prop de tres-cents regidors. Que el Bloc no minve en regidors no és una mala notícia, però sí que ho és que s´haja frenat la tendència ascendent que tenia. Enric Morera en el seu blog diu que els nacionalistes no han de caure en l´autoflagelació -i té raó-, però caldria afegir també que no hauria de caure en el cofoisme. Que, a excepció del PP, el Bloc ha sigut el partit que ha eixit més ben parat, no ho dubta ningú. Però caldria fer números i orientar l´acció del partit de cara al 2011. Repetir la fórmula de Compromís suposa perfilar-se com el soci electoral del partit situat més a l´esquerra de tots els de l´arc parlamentari espanyol. És una opció. Ara bé, això implica situar-se en un espai amb perspectives de creixement molt reduïdes.
Les enquestes d´autoubicació política dels valencians assenyalen que el 41% de l´electorat s´identifica amb el centre, el 14% amb el centre-esquerra i el 5% amb el centre-dreta (RVEA, juny 2004). És a dir, el pastís electoral se situa entre el PP i el PSOE. A eixes dades cal afegir dos motius que poden fer especialment atractiu el camí cap al centre: l´existència d´una sensibilitat favorable a un tercer partit entre PP i PSOE, i la pràctica desaparició d´UV.
En el context de polarització política que viu Espanya ja s´han alçat múltiples veus que reclamen també la necessitat d´un partit de centre, a l´estil del que representa CiU. Josep Antoni Duran i Lleida, en la seua carta setmanal, preguntava: «On és el Bayrou espanyol?». Hi ha un contingent de gent que està farta del bipartidisme PP-PSOE i que podria mostrar-se receptiva a una tercera força entre els dos grans. Alhora, en la situació política valenciana s´ha produït un buit per la pràctica desaparició d´Unió Valenciana, un partit que volia situar-se en l´espai de centre valencianista.
Per a poder ocupar eixe espai central, caldrà que el Bloc modere el seu discurs social i nacional. Una moderació que, quan ha volgut -com en el tema de la llengua-, ha sabut fer de manera exemplar: l´ús sense complexos del nom de valencià o l´actitud sempre favorable i respectuosa envers l´AVL. A la moderació en el discurs caldria afegir una estratègia destinada a sumar gent al seu projecte. Especialment caldria incorporar a aquelles persones sincerament valencianistes del valencianisme tricolor que s´han quedat sense referent polític. L´acadèmic Àngel Calpe, des de les planes del diari Levante-EMV, va fer una crida al món cultural secessionista per tal que s´incorporara al consens que representa l´AVL. Una crida similar, en clau política, hauria de fer el Bloc.
La tasca no és gens fàcil. L´aposta per recuperar el camí cap al centre polític pot causar problemes interns a l´organització. El Bloc té, a més, d´ací uns mesos, un entrebanc difícil de salvar en les generals del 2008. Però crec que, a mig termini, en l´horitzó del 2011, els guanys poden ser més que les pèrdues, i mereix la pena començar a treballar en eixa línia des d´ara mateix. Si el Bloc renuncia a fer-ho, deixarà el camí obert a que altres ho facen. Potser calga també espentar el Bloc des de fora perquè s´anime a mamprendre el viatge al centre. En qualsevol cas, no estaria gens malament intentar que quallara un projecte valencianista de centre.
(A continuació el meu comentari al respecte)
La moderació contínua no és una arma per buscar la diferenciació del bipartidisme PP-PSOE, sinó el contrari.
El BLOC ja ha moderat el seu llenguatge el suficient, ha acceptat la realitat social del País Valencià i ha entés que el nacionalisme català és una cosa per al futur, que ara toca fer valencianisme i punt.
Dit això, què suposa moderar més el llenguatge? Deixar de dir País Valencià? Deixar de considerar-se d'esquerres? No intervindre en questions de la unitat de la llengua? I això a què ens duria?
Ahir moderàrem el llenguatge per atraure valencianistes, hui ens demanen que el tornem a moderar i demà, que ho hauriem de tornar a fer, què seriem? Seriem una alternativa al Partit Popular i el Partit Socialista? No ho crec, perquè allò que ens diferència ara mateix és precisament el que ens demana l'article que moderem.
Hi hauria una opció de fer un partit únicament de centre, però no valencianista. El BLOC ja aglutina sectors, minoritaris però existents, del nacionalisme liberal, així com el de centre. Aquella gent d'UV que se n'adone de l'error en el que estaven al cebar-se en l'anti-catalanisme més que amb el valencianisme vindran al BLOC sense problemes. No perquè ens consideràrem de centre, sinó perquè som valencianistes, com ells.
D'altra banda, un partit entre el PP i el PSOE no és el centre, doncs el PSOE no és d'esquerres, simplement diu ser-ho. Ser de centre seria dur el mateix discurs que el PSOE en matèria social, cosa que jo, com a socialdemòcrata, no puc acceptar.
Per a mi no és nacionalisme sense importar-nos l'economia, doncs jo entenc el benestar de la meua societat com una forma de fer independència, per això no em puc considerar de centre.
Moderar i moderar no és una solució, tot té límits. I moderar fins el punt de convertir-nos en un tercer partit entre el PP i el PSOE on votaran els descontents amb la seua política però no convençuts amb la nostra ideologia, malgrat haver-nos votat perquè renunciàrem a parlar d'ella, no és una questió viable.
Estic d'acord en integrar gent d'UV que recapacite, però no a base de perdre la ideologia del partit.
Saps què seria això? Un reflex de la trilogia de Ferran Torrent, i per a tindre un partit així, no gràcies.
...Qui perd els orígens, perd la identitat...
dilluns 18 de juny de 2007
Els Països Catalans a les europees, un sol partit?
Recordem, a les últimes eleccions europees el BLOC va aprovar al seu Congrés la ressolució d'anar amb la formació d'esquerres de les minories nacionals, l'ALE.
Esquerra va utilitzar el seu poder de vot per impedir l'entrada del partit a la coalició amb l'argument de que ells ja representaven la totalitat dels Països Catalans. La mostra de centralisme i prepotència, donat que no tenien ni tenen cap pes electoral al País Valencià, ens obligà a anar amb la formació liberal de les minories nacionals, la "Alliance of Liberals and Democrats for Europe" amb Convergència i Unió, entre d'altres.
Malgrat haver-nos fet fora de la coalició d'esquerres, utilitzaren que anàrem amb la dreta, per obligació, per tatxar-nos de partit liberal i regionalista.
Passa el temps, i s'apropen noves eleccions europees.
Esquerra ja ha mogut fitxa i fa declaracions públiques.
En aquest article podeu llegir les declaracions de l'eurodiputat d'Esquerra Bernat Joan, deixeu-me que vos n'extraga alguns fragments:
L'eurodiputat d'ERC, Bernat Joan, aposta per presentar-se a les pròximes eleccions europees, el 2009, en coalició amb ICV i CiU i els seus referents a Euskadi i Galícia, el PNB i el BNG
Joan explica que 'és més difícil aconseguir un estat espanyol verdaderament plural', en què els catalans tinguin circumscripció electoral europea pròpia i la llengua catalana sigui oficial a Brussel·les, 'que la independència' de Catalunya
Llegint podem vore que Esquerra revalida el seu centralisme partidista. Per una banda els pactes dels que parla pareix que els Països Catalans siguen el Principat, ni Unió Mallorquina (inexplicable si vols pactar amb CiU), ni el BLOC, ni el PSM entren en el seu concepte de nació catalana. Per altra banda, s'ha abandonat el lema de "som l'esquerra que mai pactarà amb la dreta", no? Quantes argumentacions absurdes tatxant el BLOC de dretes per haver pactat amb CiU i ells ho fan també, aleshores ja els podrem dir neoliberals i regionalistes com han fet amb nosaltres, no?
Més sorprenent encara és que preferisquen anar amb un partit espanyol (federalista, però espanyol) com és ICV, que amb els referents polítics del nacionalisme al País Valencià i a les Illes Balears. La nova política consisteix en que no existeix cap altre partit d'esquerres i independentista en tots els Països Catalans que Esquerra, quan ni ací ni a les Illes tenen cap pes polític. No obstant, tornaran a utilitzar el seu poder per vetar la nostra entrada?
Inclús demane a la gent d'Esquerra del País Valencià i les Illes que es rebel.len, encara que siga pel simple fet de referir-se a la nació catalana com a Catalunya, o per fer una política de pactes en clau principatina, obviant la resta dels territoris.
No sé què ocorrerà, confie en que si des d'Esquerra no es recapacita, tant CiU, com el PNV, com el BNG facen ús de la racionalitat i no permeten aquestes actuacions ego-centristes.
Esquerra va utilitzar el seu poder de vot per impedir l'entrada del partit a la coalició amb l'argument de que ells ja representaven la totalitat dels Països Catalans. La mostra de centralisme i prepotència, donat que no tenien ni tenen cap pes electoral al País Valencià, ens obligà a anar amb la formació liberal de les minories nacionals, la "Alliance of Liberals and Democrats for Europe" amb Convergència i Unió, entre d'altres.
Malgrat haver-nos fet fora de la coalició d'esquerres, utilitzaren que anàrem amb la dreta, per obligació, per tatxar-nos de partit liberal i regionalista.
Passa el temps, i s'apropen noves eleccions europees.
Esquerra ja ha mogut fitxa i fa declaracions públiques.
En aquest article podeu llegir les declaracions de l'eurodiputat d'Esquerra Bernat Joan, deixeu-me que vos n'extraga alguns fragments:
L'eurodiputat d'ERC, Bernat Joan, aposta per presentar-se a les pròximes eleccions europees, el 2009, en coalició amb ICV i CiU i els seus referents a Euskadi i Galícia, el PNB i el BNG
Joan explica que 'és més difícil aconseguir un estat espanyol verdaderament plural', en què els catalans tinguin circumscripció electoral europea pròpia i la llengua catalana sigui oficial a Brussel·les, 'que la independència' de Catalunya
Llegint podem vore que Esquerra revalida el seu centralisme partidista. Per una banda els pactes dels que parla pareix que els Països Catalans siguen el Principat, ni Unió Mallorquina (inexplicable si vols pactar amb CiU), ni el BLOC, ni el PSM entren en el seu concepte de nació catalana. Per altra banda, s'ha abandonat el lema de "som l'esquerra que mai pactarà amb la dreta", no? Quantes argumentacions absurdes tatxant el BLOC de dretes per haver pactat amb CiU i ells ho fan també, aleshores ja els podrem dir neoliberals i regionalistes com han fet amb nosaltres, no?
Més sorprenent encara és que preferisquen anar amb un partit espanyol (federalista, però espanyol) com és ICV, que amb els referents polítics del nacionalisme al País Valencià i a les Illes Balears. La nova política consisteix en que no existeix cap altre partit d'esquerres i independentista en tots els Països Catalans que Esquerra, quan ni ací ni a les Illes tenen cap pes polític. No obstant, tornaran a utilitzar el seu poder per vetar la nostra entrada?
Inclús demane a la gent d'Esquerra del País Valencià i les Illes que es rebel.len, encara que siga pel simple fet de referir-se a la nació catalana com a Catalunya, o per fer una política de pactes en clau principatina, obviant la resta dels territoris.
No sé què ocorrerà, confie en que si des d'Esquerra no es recapacita, tant CiU, com el PNV, com el BNG facen ús de la racionalitat i no permeten aquestes actuacions ego-centristes.
diumenge 17 de juny de 2007
Autocrítica de pactes
Fa poc, el Consell Nacional del BLOC va decidir apostar per una política de pactes adreçada al progrés, a nivell local. S'obria així una etapa de negociacions per tal d'assolir una actuació municipal d'acord amb la ideologia del partit: esquerra, nacionalisme i ecologisme.
A la majoria de pobles, els pactes del BLOC han anat en la direcció correcta, recolzant (sense més remei) al PSOE i a EU, preferentment i sense comptar els partits independents de cada poble.
No obstant, amb la resolució final dels acords entre partits, se'ns queda el regust amarg i la taca negra d'un total de 7 pactes, per ara, amb el Partit Popular.
No sé quin concepte tindrà alguna gent sobre què significa un lema de campanya, però els voldria recordar que ens hem passat més d'un any amb la consigna d'ADÉU PP, i que alguns ens ho créiem.
No em/ens val l'argument de que el nostre lema era només per a la Generalitat i que no compta per als municipis, doncs el Partit Popular és un enemic per a la terra i la cultura valenciana, tant des d'una banda de poder com des de l'altra; a tots els àmbits, ni més ni menys.
Alguns ens sentim un poc hipòcrites, sobretot els qui més hem treballat en les campanyes amb eixe lema, al tindre dins el partit casos tan contradictoris com aquests. Em/ens sentim incapaços d'argumentar com podem ser nacionalistes i otorgar ajuntaments a els més ferms enemics de tot el que defensem. Ens és impossible.
Puc entendre que hi hagen casos aïllats on, per les raons que siguen, no hi haja més remei que pactar amb aquesta gentola, bé siga per evitar que altre partit més perillós arribe al govern (de vegades és pitjor el PSOE), o d'altres raons; però aquestes excepcionalitats, si foren per eixos arguments, no haurien de suposar més que un, o dos com a molt, pactes a tot el País Valencià.
La política de que el més important és governar i que, quan siga impossible arribar a acords amb el PSOE/EU, es faça amb ell PP és un disbarat, no ens beneficia. El nostre electorat no ens vota pensant que acabarem pactant amb els populars, sinó perquè són nacionalistes i d'esquerres, i no entenen que fem eixes aliances estranyes, amb la qual cosa perdem el seu suport. No importa ja que ho hages estat fent bé o malament en el govern, simplement has perdut credibilitat.
Als pobles on hem pactat amb els populars hem acabat perdent el recolzament dels nacionalistes, i em dol perquè molta gent treballadora pel poble ha donat la seua confiança al BLOC, que ha acabat pactant amb els enemics del seu propi electorat.
Es pot seguir amb els pactes d'Albalat dels Tarongers, o Benifairó, o Palma de Gandia, Almussafes... però no fa falta. Hi hauran llocs justificables, però en són massa com perquè siga cert que s'ha acomplert totalment la política de pactes progressistes i en benefici del poble.
Alguns encara ens ho creiem, ADÉU PP
A la majoria de pobles, els pactes del BLOC han anat en la direcció correcta, recolzant (sense més remei) al PSOE i a EU, preferentment i sense comptar els partits independents de cada poble.
No obstant, amb la resolució final dels acords entre partits, se'ns queda el regust amarg i la taca negra d'un total de 7 pactes, per ara, amb el Partit Popular.
No sé quin concepte tindrà alguna gent sobre què significa un lema de campanya, però els voldria recordar que ens hem passat més d'un any amb la consigna d'ADÉU PP, i que alguns ens ho créiem.
No em/ens val l'argument de que el nostre lema era només per a la Generalitat i que no compta per als municipis, doncs el Partit Popular és un enemic per a la terra i la cultura valenciana, tant des d'una banda de poder com des de l'altra; a tots els àmbits, ni més ni menys.
Alguns ens sentim un poc hipòcrites, sobretot els qui més hem treballat en les campanyes amb eixe lema, al tindre dins el partit casos tan contradictoris com aquests. Em/ens sentim incapaços d'argumentar com podem ser nacionalistes i otorgar ajuntaments a els més ferms enemics de tot el que defensem. Ens és impossible.
Puc entendre que hi hagen casos aïllats on, per les raons que siguen, no hi haja més remei que pactar amb aquesta gentola, bé siga per evitar que altre partit més perillós arribe al govern (de vegades és pitjor el PSOE), o d'altres raons; però aquestes excepcionalitats, si foren per eixos arguments, no haurien de suposar més que un, o dos com a molt, pactes a tot el País Valencià.
La política de que el més important és governar i que, quan siga impossible arribar a acords amb el PSOE/EU, es faça amb ell PP és un disbarat, no ens beneficia. El nostre electorat no ens vota pensant que acabarem pactant amb els populars, sinó perquè són nacionalistes i d'esquerres, i no entenen que fem eixes aliances estranyes, amb la qual cosa perdem el seu suport. No importa ja que ho hages estat fent bé o malament en el govern, simplement has perdut credibilitat.
Als pobles on hem pactat amb els populars hem acabat perdent el recolzament dels nacionalistes, i em dol perquè molta gent treballadora pel poble ha donat la seua confiança al BLOC, que ha acabat pactant amb els enemics del seu propi electorat.
Es pot seguir amb els pactes d'Albalat dels Tarongers, o Benifairó, o Palma de Gandia, Almussafes... però no fa falta. Hi hauran llocs justificables, però en són massa com perquè siga cert que s'ha acomplert totalment la política de pactes progressistes i en benefici del poble.
Alguns encara ens ho creiem, ADÉU PP
dijous 14 de juny de 2007
A la lluna de València
Anteriorment, quedar-se a la lluna de València significava haver arribat tard al tancament de les portes de les muralles de la ciutat, la qual cosa implicava dormir al ras tota la nit, amb el perill que això poguera suposar.
Hui en dia, a València, no hi han muralles, no hi han portes, però si tenim en compte que el que prenem com a referent privat nostre són les llars, les cases, encara hi ha molta gent que es queda, a diari, dormint a la lluna de València.
Més de 150 immigrants passen totes les nits sota el pont d'Ademús, a l'antic riu de València.
Aquestes PERSONES han construit amb l'únic que els han donat, res, el seu propi present.
Els habitants d'aquesta ciutat ens queixem del tracte de favoritisme que reben els immigrants, els cartells de "los españoles primero" presuposen que els nouvinguts tenen una vida social més plena que nosaltres. Malgrat això, si t'abelleix passejar pel riu amb bicicleta podràs vore com no és així.
La vergonya de considerar València una ciutat plena i pròspera a base d'ocultar les parts negatives que produim, ens hauria de consumir i trencar per dins. Pallisses de feixistes que consideren aquesta gent com sub-espècies, detencions amb tortura per part de la policia cada X temps sense motius per explicar, el desplaçament massiu a base de canons d'aigua cada vegada que hi ha un event (sí, que bonic era el riu quan vingué Benedicte, ja que els havien fet fora a tots per la força), etc... és això el que entenen per un tracte predilecte?
Alguns no recorden que els nostres pares/iaios van haver d'emigrar també, temporalment, a altres zones del mon per aconseguir una feina i alguna cosa per menjar, així com tampoc el despreci que rebien. Sense anar més lluny, mon pare m'ha contat més d'una vegada com els vexaven els francesos quan anaven a treballar en èpoques de collita, com els anomenàven amb la paraula "porc".
Aquestes PERSONES no han vingut a la ciutat perquè el seu impuls biològic els porta a voler furtar la feina d'altra gent, ni els impulsa a "embrutar" els carrers, no han vingut perquè tenim un parc d'atraccions més millor que el seu, ni són visitants de l'America's CUP que es neguen a pagar un lloguer.. són gent pobra, que als seus països no poden assolir un mínim de nivell de vida i decideixen que, abans de vore morir la seua familia, assumiran els insults i els desprecis que els retrem com a benvinguda i buscaran poder aconseguir-los alguna cosa que dur-se a la boca.
No és culpa nostra? Ens ho mereixem i ens fotem, clar i ras.
Els nostres avantpassats tenien imperis colonials que explotaven les seues terres, impedint-los prosperar industrialment, esquarterant els seus pobles entre diversos estats formats a l'atzar. Hui en dia també passa, i ens pensem que no; malgrat això, si volem pensar que no és així, la culpa no se'ns eximeix doncs com som nosaltres els qui els hem desfet el terreny, a nosaltres ens pertoca refer-los-el.
La nostra política anti-immigració és de tancament de portes, de més duresa legislativa i de més punitat, malgrat això continuen vinguent. Quan serà el dia que els polítics admeten que només s'acabarà aquest fluxe quan els retornem allò que els hem robat i els ajudem a construir-se una economia auto-suficient i acabem amb la divisió de pobles dispersos entre diferents Estats, que tantes guerres civils provoca?
Et furten la feina? Et fots.
Et sents insegur? Et fots.
Mentrestant, els qui creguem que no són culpables de la seua situació, sentim The Shame of Valencia :
http://www.youtube.com/watch?v=wQMxbwt5DqU
dimarts 12 de juny de 2007
La ciutat que vivia dels esdeveniments
Hi havia una vegada, a una colònia de formigues que vivia a vora mar al cantó dret del centre del país de formiguers més gran més bò més de tot, una formiga reina que havia estudiat sociologia urbana a una universitat tan bona, que ningú sap quina era..
La formiga reina tenia un concepte de com havia de progressar una ciutat ben clara, a base d'esdeveniments que feren de la ciutat el centre del mon, allí on tothom voldria anar a viure, o de vacances.
L'afer d'aquesta bella senyora no era gens fàcil, però poques ciutats hi havien disposades a apostar-s'ho tot al turisme continu i a ser el centre d'atenció durant un període limitat.
Podem dir-ho clar, la nostra formiga reina és/era molt "tirà p'avant".
La primera (des)feta important va ser amb la vinguda del "Formigó Sant" (una mena de déu totpoderós que tot el que a tot el qui tocava es tornava imbècil) i tot el que va suposar.. al poc temps s'ho apostà tot a un concurs independentista radical de l'Amèrica's C.U.P..
Tant amb una cosa com amb l'altra, les formiguetes obreres que vivien a la ciutat van poder gaudir amplament, a més de guanyar molts diners per vendre terrenys per la construcció d'instalacions, i el que no va voler ho va haver de fer igualment.. ací gaudim tots, pacíficament o per la força.
A més, s'afirma que no hi havia cap estranger i que tots els assistents han sigut habitants de la ciutat o del País, i que tot estava escrit en formigonesc, la llengua originària de la ciutat, així que qui s'ha queixat és perquè vol.
Passà el temps i la formiga reina hagué de legitimar el seu lloc de poder mitjançant eleccions, gràcies a la democràcia marxista-leninista que existia. Així, i segons afirma ella, un dia se li aparegué la mare de déu vestida amb cuir i un casc de ral.li diguent-li que davant la crisi econòmica que s'acostava, la ciutat no es salvaria si no comptara amb un ampli sistema d'instal.lacions turístiques, i que les casetes velles i els camps verds eren contraris a la revolució socialista que ella estava duguent a terme a la capital.
Conscienciada comunista, la formiga reina es posà en marxa amb el pla de dotar la ciutat d'un futur digne, pel que decidí que si ella perdia les eleccions es produirïa una hecatombe liberal, tot valia per tal de guanyar-les perquè triomfara la llibertat.
Així doncs, la nostra senyora va prometre que si guanyava ella, i només si així era, la ciutat tindria els millors espectacles que mai s'haguéren pogut imaginar, i així va ser.. la població va votar espec(ulació)tacle i això tinguéren.
La història ja sabeu com acaba, no fa falta que la conte.
Resumidament es tracta de que València es va anar expandint a costa dels barris perifèrics, enderrocant els barris antics per poder acollir els nouvinguts, va fer fora els llauradors que encara quedàven a Malilla o Benimaclet, tot van ser beneficis pels pobles i, clar, la policia perseguí aquell que no parlava valencià, com deu ser.
http://www.youtube.com/watch?v=cAXAimmhS0M
La formiga reina tenia un concepte de com havia de progressar una ciutat ben clara, a base d'esdeveniments que feren de la ciutat el centre del mon, allí on tothom voldria anar a viure, o de vacances.
L'afer d'aquesta bella senyora no era gens fàcil, però poques ciutats hi havien disposades a apostar-s'ho tot al turisme continu i a ser el centre d'atenció durant un període limitat.
Podem dir-ho clar, la nostra formiga reina és/era molt "tirà p'avant".
La primera (des)feta important va ser amb la vinguda del "Formigó Sant" (una mena de déu totpoderós que tot el que a tot el qui tocava es tornava imbècil) i tot el que va suposar.. al poc temps s'ho apostà tot a un concurs independentista radical de l'Amèrica's C.U.P..
Tant amb una cosa com amb l'altra, les formiguetes obreres que vivien a la ciutat van poder gaudir amplament, a més de guanyar molts diners per vendre terrenys per la construcció d'instalacions, i el que no va voler ho va haver de fer igualment.. ací gaudim tots, pacíficament o per la força.
A més, s'afirma que no hi havia cap estranger i que tots els assistents han sigut habitants de la ciutat o del País, i que tot estava escrit en formigonesc, la llengua originària de la ciutat, així que qui s'ha queixat és perquè vol.
Passà el temps i la formiga reina hagué de legitimar el seu lloc de poder mitjançant eleccions, gràcies a la democràcia marxista-leninista que existia. Així, i segons afirma ella, un dia se li aparegué la mare de déu vestida amb cuir i un casc de ral.li diguent-li que davant la crisi econòmica que s'acostava, la ciutat no es salvaria si no comptara amb un ampli sistema d'instal.lacions turístiques, i que les casetes velles i els camps verds eren contraris a la revolució socialista que ella estava duguent a terme a la capital.
Conscienciada comunista, la formiga reina es posà en marxa amb el pla de dotar la ciutat d'un futur digne, pel que decidí que si ella perdia les eleccions es produirïa una hecatombe liberal, tot valia per tal de guanyar-les perquè triomfara la llibertat.
Així doncs, la nostra senyora va prometre que si guanyava ella, i només si així era, la ciutat tindria els millors espectacles que mai s'haguéren pogut imaginar, i així va ser.. la població va votar espec(ulació)tacle i això tinguéren.
La història ja sabeu com acaba, no fa falta que la conte.
Resumidament es tracta de que València es va anar expandint a costa dels barris perifèrics, enderrocant els barris antics per poder acollir els nouvinguts, va fer fora els llauradors que encara quedàven a Malilla o Benimaclet, tot van ser beneficis pels pobles i, clar, la policia perseguí aquell que no parlava valencià, com deu ser.
http://www.youtube.com/watch?v=cAXAimmhS0M
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
