Paraules buides

Bé, tinc el braç dret trencat i no puc escriure, així que copiaré un intent d'escrit que vaig fer fa 2 mesos.

Paraules buides

Als moments nuls posares paraules buides,
del trencament de la teua dignitat feres punts negres,
et convertires en una veu callada que s'amaga de la por.

Competires amb la valentia i et guanyà la partida un dia i un altre,
mesclares dolor i impotència que t'impediren alçar la veu,
vas ser una gran veu sense possibilitat d'expresar-se.

Poc a poc et forjares un camí de negació a tu mateixa,
buscares mil i un motius per oblidar-ho i deixar-ho córrer,
però els camins forjats sobre l'abandó de la dignitat són inestables i indecents
i et retornen sempre al punt de partida, la ràbia.

De sobte, al pas dels anys, tens un somni... que et desvetlla a mitjanit..
extranys sentiments se't confonen, sentiments que no entens.
Els preguntes que què volen, però no contesten.
Els preguntes que per què no et deixen en pau,
i et responen amb un "ja ho saps..".

De nou aquells records que t'aturmentaven tornen a visitar-te,
no saps com ni per què però sents el mon al terra,
aquelles persones, aquell moment, aquell abús comés..

"Qui eres?"-Preguntes, "QUI ERES?"
"DEIXA'M EN PAU, NO VULL RECORDAR! NO PUC! NO PUC!!!"-Et dius una i altra vegada.
Es fa el silenci.. al pas d'uns minuts renaix una nova veu que diu:
"ja no pots guardar-me més, alça't i desafia la injustícia.."

Caus rodada i et desmaies,
la nit passa convulsa,
en una mateixa sala veus lluitar la teua dignitat i la teua por,
d'ahí no recordes res més..

Al matí estàs cansada,
tardes un bon temps entre distingir si encara somnïes o ja estàs desperta.
Al passar uns segons recobres la realitat
..et sents rara, quina sensació és eixa que tens?
El cor et batega molt apressa, sents energia dins teua.. massa energia.
Una expressió de desafiament que tens a la cara i no pots llevar-te.
Els punys tancats que apretes fortament i no saps per què.
Sensació de seguretat plena, després de tant de temps.

Els llavis se t'obrin sols.. emets un xicotet so, que de primeres no entens.
No pots evitar-ho, el so torna a eixir i es fa cada vegada més fort,
acabes clamant, cridant amb ànsia,
violentada de ràbia, sentint-te forta!

Et calmes, intentes retornar al mon, però continues amb la mateixa seguretat..
tornes a emetre el so, aquesta vegada amb claredat,
ho tens clar i ho tornes a repetir..
..venjança.

...camins que se t'obrin, que t'omplin,
amb un sol clam: mai més el silenci..

Sense espais alternatius a València

Eres jove i t'agrada eixir? Prepara la cartera!

Poc a poc els espais alternatius de València han sigut reduits i perseguits per l'Ajuntament i el cos policial.
Pot semblar poc reivindicatiu i compromés, però els i les joves de la ciutat a part d'aplicar la nostra ideologia sobre fets també necessitem gaudir de la vida, i per això busquem zones d'oci que ens semblen acollidores. Estes zones solen ser llocs on l'ambient de la gent et siga el paregut, el preu de les consumicions no siga excessiu i la música siga armonionsa o amb missatge.
A València, aplicar això un dijous universitari o cap de setmana és, cada vegada, més dificil a més d'estar massa limitat.

Recorde quan tenia uns 4 anys menys que la zona del Carme era de les més atractives per aquest tipus de joventut. Allí et trobaves bars del rotllo a bon preu i, si volies espai lliure, tenies la plaça de l'església on era punt de reunió per tothom.
La policia començà a acudir a vigilar les consumicions al carrer i el soroll, augmentant-ho cada vegada fins que els i les joves decidiren (gradualment) abandonar la zona.
El mateix passa amb el Cedre, i acabarà ocorreguent el mateix que amb el Carme.

Ara li toca el torn a Benimaclet, zona universitària i de reunió dels dijousos.
Des de fa un mes, més o menys, la policia ha decidit desplegar un control desmesuradament excessiu a la plaça central, on es troba l'únic bar del rotllo que queda obert a certes hores (fins les 3 i mitja). La seua política és esperar a que s'aprope l'hora de tancar, entrar dins el pub i "desallotjar-nos" per, acte seguit, regar els carrers perquè no ens poguem quedar allí aseguts, ni tan sols de peu, i anar espentant-nos (literalment) per fer-nos fora.
Aquest dijous passat va ser excessiu, en un moment donat la policia tragué les porres en to amenaçant i començà a agredir-nos per forçar-nos a anar-nos-en; alguns joves van reaccionar i el resultat fou una xica detinguda que va passar la nit a comisaria i que ara passarà a disposició judicial.
El que més ràbia em va fer va ser, al tornar cap a casa, passar per davant d'una discoteca on hi havia 3 vegades més de gent que nosaltres, on s'estava consumint al carrer (nosaltres a Benimaclet no ho féiem) i on es feia molt més de soroll que el que poguerem estar fent nosaltres; la discoteca està situada entre edificis (a diferència que a Benimaclet, on són cases unifamiliars) i on, de segur, es molestava molt més. El resultat, cap policia pel voltant evitant l'escàndol i el botelló. Coincidència? No senyor, sempre és així.

La policia et diu que allí molestes, però el problema és que no se'ns dóna una alternativa decent on poder anar. Els i les estudiants no solem ser gent amb molts recursos, i no tots podem permetre'ns pagar una discoteca amb entrada a 10 euros i consumició a 7, ens és impossible, per això fugim de les zones cares i ens refugiem a zones més acollidores i a preus decents.
Mentre l'Ajuntament no ens oferisca llocs on anar, el problema no es soluciona, simplement es desplaça d'un lloc a un altre repetidament amb la consequència de disturbis juvenils causats per estar farts de ser un sector sobre el qual no hi ha voluntat de solucions consensuades.

Així ens va, ens veiem aquest dijous al Glop diguen el que diguen.

De sud a nord

De sud a nord

Dissabte a les 7 del matí agarràrem l'autobús per viatjar fins l'acte final del Correllengua 2007 a l'altra punta del territori catalanoparlant, Perpinyà.
Qui m'havia de dir que el meu territori tenia tant d'abast geogràfic? 8 hores per poder arribar fins la Catalunya Nord, temps per xerrar, dormir i avorrir-se (sobretot).

Se'ns va fer una breu introducció al territori al qual ens adreçàvem, fent-nos conscients de la situació nacional i cultural de la ciutat i de quins lemes podiem, i quins no, dir ("No volem ser un departament de França, no volem ser un país ocupat..") per ser respectuosos amb la gent, cosa molt important perquè hom sol anar a manifestacions d'altres territoris pensant-se que són com el seu propi.

Només arribar es va fer present la xerrada que ens havien donat, tot allò era molt folklòric. Per un ultra-patriota podia ser encoratjador perquè la gran majoria de tendes entremesclaven la paraula "català" en algun lloc (llibreria catalana, menjars catalans - en francés, però) i les quatribarrades estaven presents 2 vegades per carrer. Per altra banda, per algú que sobreposa la llengua (la cultura i el territori també, però no és este cas) no era tan grat.. qualsevol persona que escoltaves parlant català venia de fora a la manifestació i només en una ocasió vaig poder parlar en català, de casualitat i a un bar perdut de la ciutat, amb algú que no haguera acudit al Correllengua (i per què no dir-ho? Em vaig sentir germà quan em va preguntar "a València també s'hi parla català?").
El sentiment nacional no existeix, es té una mena d'orgull regional, on es resalten les diferències i els agrada dir que són catalans però sense entrar en recuperacions linguístiques ni culturals ni, molt menys, d'entendre's a ells mateixos com a part dels Països Catalans (ni política, ni culturalment).
El folklorisme que allí hi ha juga un paper d'espasa de doble fil, per una banda manté certs trets diferencials (repetisc, més que res la paraula "català" i la quatribarrada) però per altra banda desactiva les lluites nacionals (i ací està el problema) d'un poble diferenciat. Ens hauriem de preguntar si ha sigut bo arribar fins aquest punt. No sé la resposta, sincerament, perquè no sé què hauria sigut de la Catalunya Nord si no s'haguéren refugiat en eixos aspectes, potser ara no quedaria res, o potser sí.. no ho sé.

Els Angelets de la Terra (com si foren Maulets), Agasalla i els col.lectius polítics conscienciats (CDC, ERC i UNC) d'allí tenen les seues pròpies lluites locals, i el lema triat era "No a Vauban a la Unesco" (Vauban va ser la fortificació des de la qual França oprimia el poble català de la zona, i pretenen acollir-lo com a Patrimoni de la Humanitat de la Unesco, intentant oblidar el seu passat repressor).
Com ja he dit, sempre he pensat que al País Valencià fem molta més feina que al Principat, proporcionalment a la gent que som, i sent honestos s'ha de dir que a la Catalunya Nord es fa una feina molt més dura i constant que la que ací podem imaginar, també proporcionalment per la gent que són. Les meues sinceres felicitacions per tota esta gent i la confiança en que així continuen treballant.

Em va sobtar el que em va dir una nord catalana a l'autobús (que estava a València i aprofitava el bus per tornar a Perpinyà) i és que feia 50 anys allí es parlava català, més o menys, en la mateixa proporció que al País Valencià, però que arran del patriotisme nacional francés la població va començar a prendre vergonya de parlar català i no ensenyar la llengua als seus fills (us sona la història, valencianes i valencians?) i que, al pas que anem, si el País Valencià no fa res per canviar-ho, en 50 anys podem arribar als mateixos límits que ells.
Prou desolador per una banda però que també serveix per encendre la flama de que cal fer, fer, fer i fer.