Sense Alacant no anem endavant

Quan al sud no ens entenen..

No li llevaré raó a la gent que afirma que la diada fou un èxit, ens esperàvem poca gent i al final s'han desbordat totes les expectatives, a part que no hi hagué massa incidents a la manifestació i tampoc excesiu rebuig de la gent.

No tot són esperances, però, cal fer alguns incisos realistes, i és que a Alacant no m'entenien.
Després d'aparcar la furgona amb el material per la paradeta del Bloc Jove i havent-nos perduts, ens dedicàrem a preguntar per trobar el camí fins el concert, i de poc no m'entra un espasme al vore una iaia que, amb tota la cara de sinceritat del mon em diu "no te entiendo.." i "qué sois, valencianos?".. i és que senyora, es veu que nosaltres, els qui parlem valencià, som "los valencianos", així que no sé què seria ella. No obstant, el que més em dolgué és aquella cara d'innocència en que em digué que no m'entenia; com és possible? L'auto-odi valencià a la meua ciutat és pronunciat, però cap persona em diria mai realment que no m'entén, els qui ho fan ací és per espanyolisme. Què ha passat a Alacant? Alguns companys em diuen que poc a poc es refà, però sentint-ho molt sóc massa pesimista. Anant amb la furgona em vaig mig enfadar perquè el secretari del Bloc a Alacant parlara castellà, però al tornar ja dubtava sobre si la meua postura era massa radical i, sobretot, si era productiva. Sempre he avantposat productivitat a esencialisme, però la llengua és un tret que no puc evitar, no puc rebutjar-lo, i tot i saber que ell parla valencià, abans d'anar a Alacant li haguera retret que ho fera, però a una ciutat on una persona nativa no és capaç d'entendre'm i on no vaig sentir parlar valencià més que a un company, es pot fer un discurs amb posicions ortodoxes? Podriem dubtar-ho.. a València aposte pel bilinguisme a la cartelleria però pel valencià als discursos, a Alacant amb la cartelleria ho tinc clar.. què fer amb la llengua?

Ai mare, ja podria haver nascut jo sordomut, que la llengua que vosté em donà em costa més feina que beneficis en trac.

*Menció especial pels companys del Bloc Jove que feren la preautonòmica gegant, una bellesa:

15 anys sense Guillem

15 ANYS DESPRÉS, NO T’OBLIDEM

L’11 d’abril de 1993, Guillem Agulló i Salvador moria assassinat per un grup de feixistes a la vila valenciana de Montanejos. Com tants militants independentistes i d’esquerres als Països Catalans, Guillem havia patit la coacció sistemàtica per part de la ultradreta més rància en connivència amb els estats ocupants. Com tants, decidí afrontar les circumstàncies socials i nacionals adverses amb la lluita transfor

madora, constructiva i coherent. La diferència, però, va ser que en aquell cas les pressions i l’obsessió malaltissa de l’espanyolisme el va portar a una mort dramàtica que sacsejà les consciències de la societat catalana.

La complicitat de la “justícia” i dels partits governants en el moment, PSOE i PP, es mostrà amb tota la seua naturalesa grotesca i odiosa.

Amb l’habilitat característica de les consciències conformistes occidentals la majoria ha anat oblidant aquell succés condemnant-lo a l’ostracisme del calaix de les anècdotes desagradables. El silenci ofensivament taciturn dels mitjans envers la impunitat de què gaudeixen el

s assassins del Guillem, que fins i tot s’han arribat a presentar en unes eleccions, en contrast amb la repressió constant i desmesurada contra l’independentisme revolucionari és una mostra evident del fet que la suposada normalització política al nostre país, no pot considerar-se cosa semblant: la sacralitzada transició als territoris catalans sota domini espanyol no deixa de ser res més que una suavització de l’estat d’excepció permanent en què ens veiem sumides.

15 anys després, no podem dir que el feixisme, que el neonazisme torna: el feixisme mai ha marxat, s’ha adaptat simplement a les circumstàncies, ha anat prenent o perdent embranzida segons el context.

En una situació política pràcticament idèntica, amb PSOE i P

P al capdavant, el País Valencià és escenari diàriament d’intimidacions i atacs –com els ocorreguts darrerament a Castelló de la Plana- de consentiment, complicitat i impunitat de criminalització cap a les idees independentistes i cap a la vertadera esquerra. Els escamots de fanàtics ultradretans aprofiten una situació social complexa marcada per les problemàtiques de la immigració per fer la feina bruta als carrers. La feina bruta d’una classe política que no es molesta a ocultar o dissimular el seu odi cap a tot allò que sone a català o subversiu.

A la Catalunya Nord, l’ultranacionalisme xenòfob del Front National pren característiques tràgiques. Al Principat i les Illes som espectadors de l’auge del discurs r

acista i totalitari d’organitzacions que s’autoproclamen independentistes catalanes.

La democràcia liberal permet i promou aquests moviments descaradament antidemocràtics i els utilitza com a defensa preservadora del règim socioeconòmic imperant.

Cal que tinguem ben present que només amb un canvi estructural, revolucionari i trencador podrem acabar amb aquest càncer, amb aquesta amenaça irracional vers el gènere humà; la xacra feixista només té sentit en un context d’explotació i opressió i el nostre deure és aturar-la: ja siga espanyola, francesa o catalana. No consentirem cap més atac.

Avui tenim ben clar que el millor homenatge al nostre compan

y és la victòria, la victòria de la revolució independentista. I ho sabem, perquè avui totes i tots som Guillem. 15 anys després ni oblidem ni perdonem. Cap agressió sense resposta!

Maulets, el jovent independentista revolucionari

Països Catalans, abril de 2008

Tots els colors del seu verd

De Balentziar Herria a Euskadi

Divendres 4, cap a les 17 hores, muntem cap a Euskadi amb la voluntat de conéixer aquella terra que tots els mitjans de comunicació criminalitzen, saber de la seua política, de la seua forma de vida i, tot i que ho hem aconseguit parcialment, de la seua llengua.

Arribem divendres cap a la nit a Bilbao i, després d'un intent frustrat de sopar menjar típic del país i acabar amb una "tortilla variada", ens dirigim als llocs d'oci propis, observant cada cartell amb la curiositat de saber els conflictes polítics actuals; així doncs, veiem que dilluns hi ha una manifestació contra la presència de la bandera espanyola a l'ajuntament, que dissabte hi ha una bicifestació antimilitarista, i que a les senyals de STOP escriuen "estado de excepción".
Poc a destacar d'eixa nit menys trobar-nos amb l'estatua de Sabino Arana i unes xiquetes que ens fan referència a la presència divina davant la qual estem.

Dissabte matinem per viatjar fins Artziniega, poble governat pel PNV amb fort sentiment nacionalista on es celebrava la trobada de l'Egi Eguna, diada de les seues joventuts.
Arribem justets per vore el ball tradicional després d'haver-nos perdut la penjada de ikurriña, trobem uns Joves d'Unió també convidats, i la resta d'actes es substitueixen per un bar-tour que consisteix a fer una copa rapidet i canviar de lloc, així fins el mig dia.
A mig dia ens criden per dinar i després de comprovar que no era cap broma, acabem menjant paella (molt poc decent) junt a uns joves del poble que no eren del PNV però s'havien acoblat, concretament amb la regidora d'Aralar i els seus amics; amb ells xerrem de la situació del País Valencià i d'Euskadi, després de que ens preguntaren encuriosits per les nostres banderes. Acte seguit, mentre s'acabava el dinar, es realitza un míting i un xic d'Artziniega ens va traduint frase a frase, tot i que el segon ponent utilitza un bilingüisme insuperable, amb 2 frases seguides en una llengua i canvi a l'altra; finalment no ens enterem de res.

Aquests joves que coneguem ens desmitifiquen l'Herriko Taberna i ens aseguren que allí es junten persones de totes les tendències, així que ens conviden a anar a la del poble. Per altra banda, 2 xiques d'EGI ens diuen que no ho fem, donat que són feixistes i que els agredeixen, mentre que amb els qui anem ho atribueixen a estereotips i desconeixença, ja que cap jove d'EGI era del poble. De fet, aquests joves són els primers a explicar-nos que el problema principal d'Euskadi és l'odi entre formacions nacionalistes i aposten per una entesa racional, paregut al que tenim al Bloc.
I certament la seua raó tenien, la única diferència entre aquest bar i el Terra de Benimaclet és que hi podiem vore fotografies de presos polítics, però allí estava la paret amb enganxines i cartells que els reconeixen. El que més destaquem és la il.lusió amb la que ens conten tot el que saben sobre Euskadi i que ens agraeixen l'intercanvi d'opinions convidant-nos a beure durant tota la vesprada i penjant-nos la preautonòmica i l'estrelada al balcó, junt a la ikurriña. És en eixe moment en que obtenim la primera República Valenciana.

S'apropa la nit i, tot i que hi havia torrada, aclarim que d'allí no ens n'anem sense fer-nos uns pintxos; i així és, a un bar on quan marca gol el Madrid pots cridar, fent broma per haver begut, "***** madrilenys!" i ningú et mira amb males cares.
Més tard festa, en quan veiem muntar l'escenari ja ens esperem un grup alternatiu, el que no esperàvem és que un grup on els components tenen tota la pinta d'adorar el heavy metal tocara, cada 3 o 4 cançons, música tradicional i que, absolutament, tots els joves es posaren a dançar amb una dificultat i perfecció que érem incapaços de seguir.

La nit continúa amb balls i discussions polítiques, a destacar la pluralitat d'eix esquerra-dreta que podem trobar al PNV i que tots ens reconegueren que calia utilitzar més l'euskera, tot i que asseguren que molts pocs nacionalistes ho fan.

Al matí seguent desdejunem, ens acomiadem, ens n'anem i fem una parada a cada estació de servei per comprar eixos records que ens haviem oblidat abans, després de 3 intents ho deixem estar a una estació que ens acomiada amb un cartell de busca i captura de militants d'ETA.